Suposo que ja no em queden excuses per maquillar la falta de regularitat del blog. Massa feina, nota de tall de medicina alta, treball de recerca, estudis de música, vida social, vida de “parella?”, concerts, un altre cop feina…no acabaria mai. Bé, avui em proposo (no sé si ho compliré) de convertir el blog de la semiMarta en un blog si més no regular (ja, ja).
Feia dies que em plantejava el fet d’escriure un post, però crec que no m’he decidit fins a escoltar el nou single dels Amics, el principi d’una nova etapa on tots hi prenem part. Ehm…Si, tu també. Tu que estàs al sofà de casa amb el portàtil llegint el meu blog, tu que estàs anant cap a la uni amb metro i per casualitat i a desgana has arribat en aquesta pàgina i has decidit llegir-la, tu que potser no saps ni qui sóc (si ho vols saber, llegeix entrades anteriors…) i tu, que potser encara no els coneixes, però els amics de les arts canviaran tard o d’hora la teva vida “musical” (per etiquetar-la d’alguna manera). Això, nois, és el principi d’un gran llibre que escriurem junts, i és per això (per el respecte que em fa el fet de parlar del nou single i per extensió, del futur dels amics) que se m’ha plantejat la següent pregunta: COM?
Com escriure una “crítica” o intent de crítica, sense caure en el patatisme del fan que ho troba tot bé, sense dir obvietats, i dient allò que realment et transmet. Bé, com que el meu amor musical per els amics és ( i serà) per sempre, no em considero un element neutre ni molt menys objectiu, però intentaré amb tota la bona voluntat del món, fer un parell de referències al nou single, que m’ha tocat el cor.
M’agrada Monsieur Costeau. M’agrada per allò que representa. M’agrada per ser el principi i (si m’ho permeteu) la marxa inicial d’una etapa (camí, procés, projecte) on tots hi tindrem la nostra part.
M’agrada perquè quan tanco els ulls, només puc imaginar-me saltant i ballant en alguna sala de concerts de Catalunya, disfrutant en un concert dels amics. M’agrada perquè em recorda que és només la primera de nou cançons més que estàn ja al caure.
M’agrada per les seves veus, per la fantàstica lliçó de música que dónen en cada una de les notes, per el detallisme en els vents, la percussió, les guitarres…per aquest to amical que no hi falta mai.
M’agrada perquè probablement no és ni serà la millor cançó dels Amics, però permeteu-me que us fagi l’incís de dir-vos que, a hores d’ara i amb el temps que fa que els conec, no sabria dir quina és la cançó que més m’agrada d’ells.
M’agrada perquè em fa pensar que han tornat, i que ja no hauré de fer aquella cara de pena quan algun membre de la família ja d’una edat considerable (com la meva àvia, que cada dia és més fan i vol entrades per el concert a Mataró) em pregunti: “Què se n’ha fet, d’aquells nanos dels amics? Que ja no toquen?”
M’agrada perquè l’han fet en Ferran Piqué, l’Eduard Costa, en Dani Alegret i en Joan Enric Barceló, i perdoneu-me però una cosa parida per aquests quatre homes, només pot ser admirada. I sí, potser començo a caure en el patatisme inevitable d’algú que aprecia la música i admira Els Amics de les Arts.
M’agrada perquè representa un canvi, ni millor ni pitjor, en les vides dels Amics. Vides que han anat canviant, com la vida de tothom, i que experimenten certes experiències que els afectaràn la vena artística i els faran provar coses noves, rectificar, escriure diferent o fins i tot començar a madurar com a grup de música CABDAL en la música catalana del moment.
Patatisme pròpi d’una fan? No ho crec.
Bona música? Sempre.
Llarga vida a l’espècies!
semiMarta
(No us poso l’enllaç del single, si voleu escoltar-lo i sou bons fans, segur que sabeu on trobar-lo)
