I la qüestió és Monsieur Costeau

Suposo que ja no em queden excuses per maquillar la falta de regularitat del blog. Massa feina, nota de tall de medicina alta, treball de recerca, estudis de música, vida social, vida de “parella?”, concerts, un altre cop feina…no acabaria mai. Bé, avui em proposo (no sé si ho compliré) de convertir el blog de la semiMarta en un blog si més no regular (ja, ja).

Feia dies que em plantejava el fet d’escriure un post, però crec que no m’he decidit fins a escoltar el nou single dels Amics, el principi d’una nova etapa on tots hi prenem part. Ehm…Si, tu també. Tu que estàs al sofà de casa amb el portàtil llegint el meu blog, tu que estàs anant cap a la uni amb metro i per casualitat i a desgana has arribat en aquesta pàgina i has decidit llegir-la, tu que potser no saps ni qui sóc (si ho vols saber, llegeix entrades anteriors…) i tu, que potser encara no els coneixes, però els amics de les arts canviaran tard o d’hora la teva vida “musical” (per etiquetar-la d’alguna manera). Això, nois, és el principi d’un gran llibre que escriurem junts, i és per això (per el respecte que em fa el fet de parlar del nou single i per extensió, del futur dels amics) que se m’ha plantejat la següent pregunta: COM?

Com escriure una “crítica” o intent de crítica, sense caure en el patatisme del fan que ho troba tot bé, sense dir obvietats, i dient allò que realment et transmet. Bé, com que el meu amor musical per els amics és ( i serà) per sempre, no em considero un element neutre ni molt menys objectiu, però intentaré amb tota la bona voluntat del món, fer un parell de referències al nou single, que m’ha tocat el cor.

M’agrada Monsieur Costeau. M’agrada per allò que representa. M’agrada per ser el principi i (si m’ho permeteu) la marxa inicial d’una etapa (camí, procés, projecte) on tots hi tindrem la nostra part.

M’agrada perquè quan tanco els ulls, només puc imaginar-me saltant i ballant en alguna sala de concerts de Catalunya, disfrutant en un concert dels amics. M’agrada perquè em recorda que és només la primera de nou cançons més que estàn ja al caure.

M’agrada per les seves veus, per la fantàstica lliçó de música que dónen en cada una de les notes, per el detallisme en els vents, la percussió, les guitarres…per aquest to amical que no hi falta mai.

M’agrada perquè probablement no és ni serà la millor cançó dels Amics, però permeteu-me que us fagi l’incís de dir-vos que, a hores d’ara i amb el temps que fa que els conec, no sabria dir quina és la cançó que més m’agrada d’ells.

M’agrada perquè em fa pensar que han tornat, i que ja no hauré de fer aquella cara de pena quan algun membre de la família ja d’una edat considerable (com la meva àvia, que cada dia és més fan i vol entrades per el concert a Mataró) em pregunti: “Què se n’ha fet, d’aquells nanos dels amics? Que ja no toquen?”

M’agrada perquè l’han fet en Ferran Piqué, l’Eduard Costa, en Dani Alegret i en Joan Enric Barceló, i perdoneu-me però una cosa parida per aquests quatre homes, només pot ser admirada. I sí, potser començo a caure en el patatisme inevitable d’algú que aprecia la música i admira Els Amics de les Arts.

M’agrada perquè representa un canvi, ni millor ni pitjor, en les vides dels Amics. Vides que han anat canviant, com la vida de tothom, i que experimenten certes experiències que els afectaràn la vena artística i els faran provar coses noves, rectificar, escriure diferent o fins i tot començar a madurar com a grup de música CABDAL en la música catalana del moment.

Patatisme pròpi d’una fan? No ho crec.

Bona música? Sempre.

Llarga vida a l’espècies!

semiMarta

(No us poso l’enllaç del single, si voleu escoltar-lo i sou bons fans, segur que sabeu on trobar-lo)

Anuncis
Publicat dins de Uncategorized | 1 comentari

Eine neues post (un nou post)

I sí, el blog irregularíssim de la semiMarta torna a la càrrega. Després d’uns quants dies (mesos?) sense actualitzar, ja torno a ser aquí. Suposo que ja us n’haureu adonat de la poca periodicitat del blog…però que hi farem, els dies són molt curts i la nota de tall per entrar a medicina molt alta (cosa que implica directament mil hores d’estudi!).

El post d’avui, o com l’he titulat “Eine neues post”, va dedicat a la gira alemanya dels Amics. I és que la veritat, després de veure fotos/videos/textos i altres notícies de com l’estan fent de grossa els amics per Alemanya, a una li venen ganes de recordar.  Aprofitant l’avinentesa dels concerts de Berlín, us intentaré explicar com n’és d’especial per mi aquesta ciutat. Primer de tot, cal dir que quan vaig saber que actuaven allà vaig tenir un rampell de bogeria, d’agafar un avió i plantar-me allà per gaudir d’una de les meves ciutats preferides amb el MEU grup de música (ja no dic preferit perquè aquest adjectiu es queda curt). Total, que el rampell de l’avió va durar poc, quan vaig comprovar que tenia exàmens finals i que l’economia estudiantil no m’ho permetia.

Ai Berlín, Berlín! Una de les meves ciutats preferides, el primer viatge que he fet amb els amics, tot just va fer un any. Berlín té un no sé què que t’enamora, els que hi hagueu estat ja ho sabreu. El fred que et gela les galtes, aquell regust de ciutat freda però acollidora, aquells tranvies grocs que et porten a tot arreu cada matí…Jo, com a bona estudiant d’alemany (només 2 anys a l’escola, però algo és algo, no?) vaig anar-hi en una mena d’intercanvi. I clar, us podeu imaginar que a la meva edat, el primer viatge només amb les amigues….era una passada, significava llibertat en lletres Majúscules…i ho va ser.

Mai oblidaré aquell viatge, i la veritat és que espero que els amics tampoc ho fagin, perquè deu ser tant impressionant combinar amics-berlín, que només de pensar-ho m’agafa un noséquè!

Sempre vostra o Immer ihre,

SemiMarta!

Publicat dins de Uncategorized | 1 comentari

#amicspalau al 33

I és que ben mirat…aquella nit no podia passar desapercebuda. Tot i que l’efecte Palau es començava potser a evaporar de les ànimes dels que vam disfrutar com bojos aquell dilluns 7 de febrer, quedava clar que no podia marxar així com així. Ahir em vam tenir una prova evidentíssima, la retransmissió del 33 del concert del Palau crec que no va deixar a ningú indiferent. Tothom en va quedar prendat, aquells que hi érem i impacients com nens petits saltàvem al sofà amb ganes de més, alguns que no hi havien pogut ser i que es morien de ganes de veure allò que els amics van aconseguir fer entre les quatre parets del palau, algun despistat que encara no coneixia els amics que fent zàpping va dir aquella frase de…”ostres, aquests tios són bons”, pares fans que havien posat a dormir els nens i esperaven amb impaciència els primers acords d’aquell deja-vu…tothom hi era present. I jo, amics, també. Més aviat no vaig parar quieta en l’hora i mitja de concert. No podia seure. Els somriures dels amics em donaven un “chute” d’energia i alegria que em feia aixecar-me del sofà i cridar i saltar, pensant que potser no ho podria tornar a fer fins al 2012…quina peneta. Pell de gallina, coca-cola en mà, peus tremolosos, somriure als llavis…òh, i com m’estimo aquests quatre nois. Més enllà de la retransmissió, on hi van faltar més o menys coses…(cançó a mahaaaltaa!!!) em quedo amb els petits detalls que el dia del palau no vaig poder apreciar prou bé i que ahir ressaltaven com mai. Són més o menys tres…primer de tot, les mirades de tots quatre! Tot i estar situada a la segona llotja, no vaig poder captar tant bé com ahir les mirades de tots quatre, amb aquells ulls carregats d’il·lusió, un “buf” que s’escapa de la boca d’en Joan Enric al veure tot el palau cantant…ara no ho recordo…4-3-3? Pot ser. L’Eduard, guapíssim com mai que brillava fent les segones veus com només ell sap fer, les miradetes d’en Ferran al públic, aquells somriures que no tenen preu…però atenció….atenció al senyor Dani Alegret. La/El càmera del Palau t’estima. Els primers planos que et feien tocant el piano, van ser brutals. Bru-tals! Tant elegant com sempre, Dani. Vaig poder gaudir d’un dels meus pianistes preferits de primera mà, i fins i tot mirar sobre quines notes lliscaven els teus dits…que bo, que bo! Bé, com podeu veure això de l’efecte re-palau (si es que es pot anomenar així) és molt bèstia..així que aquí us deixo! Per acabar…tres referències…

  • Amics, si veieu això (com l’Eduard em va assegurar que fèieu el dia del Palau), no tardeu gaire en tornar, que n’hi ha alguns que ens tornarem bojos! Ah…per cert…us estimo molt!
  • Gomets Verds! Sento moltíssim no haver pogut anar a la trobada! El cas (i no m’allargo més) és que estreno una obra al juny, i assajo els dissabtes matí així que.. és impossible! Espero que anés súper bé, no us conec directament però em caieu molt bé nois! Sento no haver dit res abans però és que vaig molt de bòlit! Petonets per tots els gomets!
  • Aquesta última referència me la invento per dir que…tinc moltes ganes de que surti el meu BED&BREAAKFAST!

Petons!

 

Publicat dins de Uncategorized | 2 comentaris

Efecte Palau

No us diré cap mentida si us juro per tot el que vulgueu que encara sóc sota efectes de Palau…va ser una nit tant impressionant, que em sembla que no en puc fer cap crònica. Una nit guardada en una caixeta dins de cada persona que va asseure’s en una butaca vermella al palau de la Música el dia 7 de Febrer. Una nit que sempre m’acompanyarà, una nit que em fa dibuixar un somriure als llavis i que em fa adonar-me de que estic rient sola davant de l’ordinador, o mentre camino pel carrer. I és que…els amics han esgotat els adjectius possibles per descriure’ls. Els han esgotat! Des d’aquí demano una nova tungada d’adjectius a veure si en trobo algun per els amics..per favor!

Bé, abans de fer una crònica però, deixo aquí algunes fotos del concert. La crònica arribarà quan hagi pait del tot la nit de Palau. Petons SemiMartencs!

(per cert, la última foto me la van fer els que venien amb mi al concert d’infraganti però no aconsegueixo oblidar aquesta mirada d’en Dani)

Salut!

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

L’alegria de la nit de Mataró

Si digués que el concert d’ahir l’esperava tothom, em quedaria curta. Vaig prometre una crònica del concert, i aquí la oferiré amb moltissima il·lusió. El concert d’ahir prometia, i això es va notar tot el dia. I no em pregunteu perquè, però crec que estàvem més nerviosos el públic que els amics. Només al entrar a Privat ja es notava a l’ambient: gent somrient, il·lusionada, curiosa…vaja, el tipus de gent que trobes a un concert dels amics, ja m’enteneu. Després de molta música per fer passar els nervis a la gent, va començar el concert. Tots quatre van sortir a l’escenari amb aquella alegria que els caracteritza, super heroi sonava genial en aquella atmosfera. Els ulls de la gent s’iluminaven amb la mateixa força dels focus. Oh, que bonic que és anar a un concert seu. Presentació de la bed & banda, un parell de mirades entre ells, aquelles que descodifiques des del públic, algun riure que s’escapa de la boca d’en Joan Enric, o també un “quina calor”” i és que (realment) feia moltíssima calor. I després més cançons i cada lletra sonava corejada per TOT el públic que cantava com una sola persona. La història dels paletes, de “el paleta se llevará la runa?”, els “triumfus” d’en Dani (o almenys ell es pensava que es deien així fins ahir) eren evidents. En “Feggan” (tal i com l’anomenava la Gemma, dona que representa que els va llogar el pis) repartia joc d’una manera brutal acompanyat d’un Joan Enric brillant. I més i més cançons de les quals no puc recordar l’orde ja que eren tant intenses que tothom estava com flipat, impressionat, privat sencer ho cantava tot. I després entre homes binaris, homes positius (si, si)  i els sons gotorals d’en Ramon bateria,  la nit de “sortir de festa” dels amics, on segons ells van fer una gran pràctica d’anglès amb unes nòrdiques.  Un Eduard alegre ens deixava anar :”Coby, coby, toros, coby”, en Dani ens sorprenia amb un anglès fluid, i el genial diàleg que en Joan Enric va enunciar que encara no em deixa parar de riure …”Posa’m un ron amb cola. Barceló, va bé? Ho estem intentant. No, que com vol el ron. Saps què, dóna’m el que porta cola!”. Amics allò era genial, no ho sé crec que m’hagués quedat allà mirant-vos 5 o 6 hores més, mentre arribava el moment de parlar del convit d’un casament, amb en Joan Enric posat en mig de 7 dones que no paraven de dir “Ualaa”. I seguit d’un A vegades que va fer saltar privat amb la tribu apache. I per fer un final fals, com fan sempre, arribava “el xirucaire” impulsada per un radiant Edu i cantada per un Joan Enric mort de vergonya. Una cançó que mai havia tingut oportunitat de sentir, i que val molt la pena només per la actitud de tots d’ells i els somriures escapats i reprimits. El fi de festa…un 4-3-3, un bed&breakfast, un liverpool i un Jean-Luc. Un Jean-luc que va volar, com sempre passa als concerts! La gent es deixava els peus saltant, i la veu cridant fins a quedar-se afònics l’endemà. Allò era un final de veritat, unes cares de felicitat empàtiques entre els amics i el públic, tornar a veure els amics en format petit com ahir, no té preu. I un cop acabat el concert…la semimarta tenia ganes de parlar amb els amics, i ho vaig aconseguir, tot i que només fós amb en Ferran, que feia molt que no parlava amb ell. Des d’aquí et dono les gràcies Ferran, va ser molt i molt maco. Donar-li la flor que portava al cap durant tot el concert (flor que havia fet jo mateixa amb les amigues per anar al concert), i que se la posés al pit de la camisa em va fer dibuixar un somriure als llavis! I després ja començava a sonar la música de PrivatNit, i buscar als altres amics es convertir en missió impossible. Tot i així encara els vaig poder saludar des del cotxe, un Joan Enric content em va saludar des de la (ja mítica) furgoneta vermella, i en Dani i en Ferran des d’un cotxe molt gros i blanc que se’n anava de privat havent fent un concert estel·lar. I fins aquí la meva humil i petita crònica d’un concert increíble, feta amb nervis, afonia, felicitat i ganes de tornar a veure’ls el dia 7 al palau!

(perdoneu a les pobres fotos, una és d’abans del concert i l’altre d’en J.E. quan acabava de començar, la mala qualitat…culpa de la blackberry, que no té gaire ressolució, més endavant, més fotos)

Gràcies Amics, sou els millors.

Una semi-marta, contentíssima.

Publicat dins de Uncategorized | 1 comentari

Nova Entrada, quant de temps!

I el blog irregular de la semimarta torna a entrar en acció. Després de tants i tants dies, de deixar passar nadal, sant esteve, reis, i unes quantes setmanes per davant i per darrere…torna el blog. I què dir-vos semimartencs? D’aquí dos dies hi ha un aconteixement molt esperat, què dic molt esperat! Més esperat que el final de LOST, tot i que sembli impossible. El concert dels Amics a Privat. Després de 6 mesos i 5 dies, els amics tornen a Mataró i ho fan amb molta molta força. A l’ambient es nota, cartells a tort i a dret, esdeveniments al facebook, cares nervioses, somriures improvitzats, i aquella atmosfera increïble que provoquen els amics allà on van. I és que…difícilment passen desapercebuts. I és que després de 4 mesos de no sentir-los en directe…ho necessito. Ho necessito!! Són adictius totalment, i us dic jo que passar d’anar a 5 concerts en un estiu (2 mesos) a no anar-hi durant 4 mesos…es nota!! Bé, aquí us deixo…amb els nervis! No cal que us digui que si encara us esteu pensant d’anar-hi o no, si us fa mandra, si no sabeu què voleu o si simplement llegiu això per casualitat….aneu al concert del 28 de Gener a Privat!

Amics en estat pur!!

Bé, després d’aquesta macro-publicitat (que al final semblarà que cobri comissió, i no, no en cobro) us deixo perquè us ho penseu. Dissabte una súper crònica del concert! I divendres una mini-crònica de com es presenta la situació i l’onze inicial!!

Mitjons, petons i americanes!

Publicat dins de Uncategorized | 1 comentari

La edició especial!

Si, semimartencs! Per fi ja tinc la edició especial dels Amics de les Arts!

El dissabte, aprofitant una excurisió a Barcelona, vaig fer una excursioneta fins el fnac de la plaça Catalunya i me’l vaig comprar sense esperar-me ni un segon! I sort que ho vaig fer…una xulada! Les cançons de castafiore cabaret són molt i molt bones! Us les recomano si no les havieu sentit mai, jo ja les havia escoltat en altres ocasions però ara tenir-les amb cd, no té preu! Quan passejava per rambla catalunya treient el plàstic que embolcallava el cd, tothom em mirava. Deuria fer una cara de felicitat! I més al descobrir que surto a l’interior del cd…al concert de la mercè estava bastant endavant i m’hi vaig buscar de seguida. La qüestió és que surto amb la boca oberta de pam a pam i cridant com una boja, vés a saber què…

La foto: jo amb l’edició especial, la qual he portat cada dia al bolso i m’ha fet anar bé els exàmens! Conyes a part, escolteu-lo, disfruteu i d’aquí dos dies torneu a passsar per el blog que segur que ja he escrit la continuació de la història d’una semiMarta!

Petons semiMartencs!

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari